Menjars de tardor, fulles i arrels

 
blog-ehvo-menjars-de-tardo.jpg

Al temps lent, no sempre convé que domini la cosa aspra, àcid, fort, obscur i terròs en els menjars comuns dels dies més curts i els cels de vegades més nets i sovint ventosos. Quan comença la fredor i la fosca dominant, la tardor cap a l'hivern, sembla que toca que la taula sigui més austera de color, tingui contundència mineral i vagi més carregada de sabor i substància, potser. S'acaben el trempó, el tumbet, les albergínies farcides, els prebestorrats, els grans i petits peixos... Emperò arriba l'oli novell, les olives trencades productes que no desdiuen el dibuix dels gustos i perfums entre tempestes.

A la natura exterior conrada (sense cova o closca de plàstic) és temps de poques alegries fruitals i d'hortalisses de coloraines i verds trencats. La terra calla i els arbres s'adormen o moren drets. Res del que es veu no és massa comestible llevat dels darreríssims caquis i els codonys que duren. Hi ha alguns fruits durs del bosc (aglans pel Dijous Bo d'Inca tocava) i les anyades mínimes de mates i arbrets arcaics, marginals, avui en dia: nesples, atzeroles, murtrons, mores. Si ha plogut quan toca i no gela s'insinuen esclata-sangs, gírgoles i picornells, també d'eco profund.

L'hort domèstic, el camp obrat, sembla moribund, absent de producció, tot i que la calor tardana allargà la temporada i resistiren a l'oblit algunes albergínies nostrades -negres, morades que no de betum o xarol, externes, forasteres, que vol dir de fora Mallorca. Aquest any ha retut un bon esplet de magranes i carabasses, ambdues antagòniques emperò estimades també especialment pels nostres veïnats àrabs i per això la seva eclosió al mercat i conreu.

El paisatge on tocaven néixer els menjars arran, a volada dels arbres i on pasturaven els mamífers adreçats a la carnisseria ara són grisos amb d'herba curta, solitaris paratges de les absències. Molt pocs són llaurats i en alguns s'han vist clots oberts per sembrar figueres. Massa, massa, arbres esvaïts, desmaiats i així multitud de camps esdevenen selva, la garriga que retorna on era, al seu país pretèrit, premodern, no poblat, colonitzant paradoxalment.

A la vida breu de la tardor, als trossos del paisatge, la propietat marcada per murs de pedres, les poques plantes temporals que fan cosa comestibles es defensen de la fredor, els vents i les gelades. Els vegetals deuen lamentar tan poques hores de sol alt, per això gairebé no surten flors ni quallen fruites, s'estimem més fer arrels, cercar raons, saó i força terra endins, aguantar, inflar les rebasses, els tubèrculs i servir fulles.

Així passa que és temps de raves, cols, bledes, espinacs, lletugues, alls, api, naps, grells o sofrits per ser cebes, colfloris o pinyes de col -aquesta bella nota del llenguatge local servat a les illes Pitiüses-, patates, moniatos, rebassa de fonoll. Tot junt, esbocinat, ordenat i poc cuit són sopes seques, per exemple, frits diversos, Verdures, amb ossos salats o amb tallades de carn diverses i/o amb companyia de cigrons, ben cuinats com a s'Estanc Vell de Vilafranca, sopes de peix en abstracció de filigrana a can Santi Taura o el de sempre al celler clàssic ordenat can Ripoll d'Inca, o l'antic trencador al Cuit de Miquel Calent que predica com Taura a la tele.

És temps de fulles i arrels, créixer per avall. Aquesta observació tan simple sobre les anyades primes de la primavera d'hivern, una equació verbal d'una obvietat, li va dir per la ràdio un hortolà, un pagès mallorquí i de mercat, a la ronda que fa en Rafel Gallego, passant 'Al Dia' a IB3, on troben als cuiners de les xarxes al mercat de compra com en Pep del Bri i na Marga Coll de Miceli.

La taula roda amb els girs i mudances reals del temps i l'entorn que duen les estacions, el calendari memorial de la ruralia, el parenostic foraviler modern de La Plaça. La ignorància sobre el perquè de tot plegat per part de nosaltres els 'urbanites' ciutadans esdevé oceànica.

L'expressió simple de la realitat, "ara les plantes que hi ha fan arrel i fulles" és gràcia dels pagesos llestos, de la 'Mallorca profunda', que no és la reserva primitiva medieval, folklòrica, sinó el territori sense espai dels qui tenen el rellotge en els detalls dels fets i el relat après dels vells i amb les seves mans llaurant, sembrant, collint, dubtant, esperant. Els mallorquins 'profunds' no són millors ni pitjors, són els habitants dels país privat on solen menjar les coses que pertoquen i són veritat, producció sense artifici ni engany de pertinença.